Societat de la Informació

Després de que fa uns anys els fabricants de televisors ens volguessin fer comprar els televisions amb els seus sistemes de 3D, dos dels principals fabricants; Samsung i Philips, han deixat d’incloure aquesta característica en les seves teles del 2016.

Sembla que el fet d’haver d’emprar unes ulleres per poder veure la TV en 3D no ha acabat de convèncer als usuaris, que ho veuen com una cosa enutjosa.

I d’altra banda hi ha molt poc contingut en 3D i les principals cadenes que hi emetien (com ara la BBC) van deixar de fer-ho fa temps, per falta d’interès dels teleespectadors i el major cost que suposa gravar en aquest sistema.

Al cinema, després de l’estrena amb gran èxit de la pel·lícula Avatar l’any 2009 semblava que el 3D seria el futur. Però sembla que el 3D només és una excusa per vendre les entrades més cares, i a sobre, en moltes produccions, les tres dimensions eren generades per ordinador, després de filmada la pel·lícula, en comptes de filmar-la amb càmeres estereoscòpiques.

Les ulleres son vistes com una nosa, així que haurem d’esperar a les pantalles hologràfiques.

I mentrestant, el que si que te bona acollida son formats amb més i mes definició, amb els que ja és impossible percebre els píxels, i sembla que ens trobem davant d’un quadre, amb formats de 4K (el doble de les televisions d’alta definició que podem tenir a casa) i 8K (d’encara més resolució), que mentre vagi creixent la mida de les pantalles te sentit, però que com ja passa amb les dels mòbils arriba un moment que l’ull humà ja no pot percebre més resolució.

Adéu als televisors 3D

 

Mòbils més potents i una xarxa més ràpida… a part del de sempre, analitzem que ens ha deixat d’innovador el Mobile World Congress 2016.

Mobile World Congress 2016

Perquè l’aplicació predominant de missatgeria, WhatsApp, passa a ser 100% gratuïta.

WhatsApp passa a ser gratuït

L’any 2011, arrel de les revelacions de les pràctiques de les agencies d’intel·ligència americanes desvetllades per l’ex-agent de la CIA Edward Snowden, un estudiant de dret d’Àustria, Max Schrems, va presentar una denúncia a l’ Autoritat Irlandesa de Control, contra Facebook perquè la seva filial europea a Irlanda transferia les dades dels usuaris europeus a servidors allotjats a Estats Units.

D’entrada les autoritats Irlandeses van desestimar la denúncia perquè la Unió Europea consideraven que els servidors d’Estats Units eren prou segurs.

Però el 6 d’Octubre d’aquest any el Tribunal de Justícia de la Unió Europa ha invalidat la decisió al·legant que la CE no va fer les investigacions suficients per assegurar-se que els Estats Units garanteixin un nivell de protecció adequat de les dades personals dels ciutadans europeus.

Això suposa un terrabastall per a les grans empreses d’Internet, a les que es prohibeix treure fora d’Europa les dades dels usuaris europeu, sense que ho sàpiguen.
Però en comptes de que això provoqui que es creïn dins el territori europeu nous centres de dades, amb la generació de riquesa que això suposaria per Europa, el tema es solucionarà afegint un parell de línies de text dins del llarg pleg de condicions d’ús on es permeti expressament la cessió de les dades a països extracomunitaris (expressament als Estats Units)

Unes condicions d’ús d’aquests serveis que tots acceptem sense llegir-nos.

Dades personals fora d’europa.mp3

Els automòbils evolucionen ràpidament, i els nostres cotxes cada cop estan més tecnificats, però recentment hem vist com allà on no arriba la mecànica s’hi força el software per simular el rendiment que se’n espera.

Ja fa temps que els nostres motors van governats per centraletes electròniques.
Son aquestes centraletes qui determina com treballa al motor, cosa que permet per exemple que puguem configurar-lo en mode eco de baix consum o per conducció esportiva només tocant un botó.
Tant es així que es habitual que les motoritzacions siguin físicament les mateixes però puguem comprar models de diferents potencies, que el fabricant regula mitjançant la centraleta electrònica.
Això que es conegut de lluny fa que la gent tunnegi les centraletes canviant els xips que els cotxes porten de fàbrica per altres que els donen un major rendiment, això si, suposa la pèrdua de la garantia que porta el vehicle.

De fet, tenim accés a totes les parts mecàniques del vehicle, però el programari és un espai tancat.

Si el programari fos obert, podríem examinar-lo per saber si fa trampes a l’hora de detectar que anem a passar un control mediambiental o canviar-ne certs paràmetres a voluntat per treure’n tot el rendiment que pot donar el cotxe i que el fabricant no ens dona per tractar-se d’una versió més barata.

O fer una cosa tant senzilla com traduir a noves llengües els missatges de text que ens mostra el cotxe.

Coneixeu algun model de cotxe que mostri els missatges de text en català? Perquè jo estic mirant de canviar de cotxe i no en trobo cap que hem parli amb la meva llengua.

Si aquest programari fos obert, potser algun dia podrem descarregar de Soft Català la versió catalana de la centraleta del nostre cotxe.

Centraletes electròniques.mp3

El consum de contingut audiovisual a la carta s’està consolidant, com preconitzàvem des de fa molt temps, i les grans empreses de TI fan passos cap a la creació de continguts.

NetFlix, Amazon, Hulu i altres, ja fa temps que aposten amb èxit per les produccions pròpies, amb una gran acollida per part del públic i de la crítica, fins al punt que s’han endut alguns premis de prestigi atorgats per la industria audiovisual.

Google sembla que voldria reconvertir el seu YouTube cap a un servei de pagament, on també oferiria continguts propis.

I Apple sembla que ara estaria disposada a fer el mateix per a assortir al seu enèsim intent d’implantació massiva de Apple TV, un espai, la tele connectada, en que que voldria aconseguir l’èxit que ha assolit en el món de la telefonia mòbil.

No hem d’oblidar que ara fa ja deu anys Steve Jobs ja pretenia oferir serveis d’aquest tipus a través de iTunes.

Tampoc hem de perdre de vista altres players que pretenen situar-se com a centre d’entreteniment de les nostres cases, com les consoles PlayStation de Sony o la de Microsoft, que també podrien jugar aquesta carta.

Així doncs veiem com els mateixos fabricants de hardware i software, i les plataformes de streaming integren altres baules de la cadena de valor, que els son alienes, desfent el mite d’allò que ens havien venut de que la internet des-intermèdia, concentrant-ho tot en una única empresa que és qui ofereix el servei al client final, i convertint la resta de la industria en subsidiaria d’aquesta.

Aquí allò important es saber qui te el client, que és qui te la paella pel mànec, i el producte ja trobarem qui ens el faci.

Us sona aquest plantejament en un àmbit com el dels supermercats, i la introducció de les marques blanques, amb les repercussions que va tenir per als fabricant de tota la vida? Doncs ara trobarem productes independents competint a les prestatgeries digitals amb els del distribuïdor.

El temps ens dirà si es tracta d’un moviment puntual per nodrir de continguts les seves plataformes (els seus dispositius i serveis), o han vingut per a quedar-se.

Les plataformes audiovisuals creen continguts propis

En la fal·lera actual per anar cap a les ciutats intel·ligent en poden quedar despenjats els ciutadans de carrer.

En un espai en que defensem la tecnologia com aquest ja hem parlat altres vegades de la necessitat de defensar que es conservin les vies analògiques amb que fins ara es feien les coses.
L’adopció de mètodes administratius més tecnològics ha de ser perquè suposen una millora, no per imposició, fent que els ciutadans s’hi vegin abocats pel fet de tancar els antics canals.

En aquest sentit, a partir de l 1 de juliol les zones blaves de Barcelona passen a ser gestionades per una app per a mòbil o per SMS, i es deixaran de poder fer servir els típics discos de cartró de tota la vida, per indicar el temps d’estacionament.

El problema de les administracions, que es veu repetit una vegada i una altra, es que la aplicació només es troba disponible pels dos sistemes operatius de mòbil més estesos (Android i iOS) deixant fora tots aquells transportistes que tenen telèfons amb altres sistemes.

És just que et vegis obligat a canviar de telèfon per poder fer us de l’aplicació necessària per aparcar en zones de càrrega i descàrrega?
Perquè ha d’ajudar a fer créixer els sistemes operatius predominants l’administració pública, donant-los encara més quota de mercat de la que tenen?
No tenen dret la resta de ciutadans que empren altres sistemes de mòbil a poder fer servir la app de les zones de carrega i descarrega?

La resposta a això sol ser que no es viable econòmicament desenvolupar per a tots els fabricants.
Cosa lògica d’altra banda.
Però la solució a això es donar servei només a alguns ciutadans?

Evidentment que no.

La resposta adequada passa per desenvolupar fent servir estàndards, i no aplicacions per a fabricants concrets, amb interessos empresarials privats.
La majoria de cops una aplicació web és més que suficient per fer el mateix que fa una app, i és accessible des de qualsevol navegador connectat a Internet, amb independència de quin sigui el navegador i el sistema operatiu del telèfon mòbil.
A més a més, una web mai deixa de funcionar per quedar-se obsoleta quan surten nous sistemes operatius, només cal desenvolupar-la una vegada per a tots els dispositius existents i futurs, i es fàcilment actualitzable re-aprofitant-ne el codi.

Smart cities for dummy citizens

Com ja s’havia anunciat, finalment WhatsApp ha posat en marxa el servei de VeuIP que permet fer trucades entre els usuaris de l’aplicació fent us de la connexió de dades d’Internet.
La tecnologia, que a aquestes altures no te res d’innovador, permet fer coses que ja es podien fer des de fa temps amb d’altres programes, sent potser Skype qui més l’ha popularitzat, però que no s’ha convertit en una eina d’abast global atès que el mercat es trobava molt fragmentat entre els usuari que feien servir aquest tipus d’aplicacions, fet pel qual no s’ha convertit en una solució adoptada de forma global.
Però si algú pot canviar això es WhatsApp, que te la més gran base implantada de la seva solució de missatgeria instantània (una altra funcionalitat que quan WhatsApp va sortir al mercat ja no tenia res d’innovador, però que van saber posicionar per sobre dels seus competidors, com Line o Telegram, convertint-la en la primera aplicació que la gent demana tenir instal·lada al telèfon)

La gran implantació de WhatsApp, però, pot suposar una veritable amenaça per a les operadores de telefonia.
Cal recordar que aquesta aplicació ja va fulminar la gallina dels ous d’or de les companyies telefòniques: el servei de SMS. Obligant-los a oferir-los amb paquets gratuïts, quan estaven traient una gran rendibilitat d’un servei que va ser molt popular i que en un principi, fa molts anys, oferien gratuïtament.

Desprès del mal que ha fet WhatsApp a les contes de resultats de les telefòniques, ara aquestes tornen a veure’s amenaçades per aquesta nova funcionalitat. I ja hi ha qui apunta la possibilitat de que es vegin obligades a oferir paquets de VeuIP, com estan fent amb el SMS.
La reacció però ha estat bloquejar les trucades de VeuIP, obligant als usuaris a fer trucades de veu convencionals, carregant-se la neutralitat de la xarxa, que tant han reivindicat els internautes.

Te gràcia que les operadores restringeixin la possibilitat de fer VeuIP als seus usuaris, quant elles fa temps que l’empren internament per reduir costos d’ample de banda.

Compte, però, amb el concepte de trucades gratuïtes, perquè de fet, les trucades de VeuIP es resten del volum de dades que tenim contractat, i si féssim moltes trucades podem arribar a esgotar el paquet de dades d’internet que tenim contractat.
El servei ens serà més útil quan estiguem connectats a una xarxa Wi-Fi, i és clar, el nostre interlocutor al que truquem també hi estigui connectat.

De moment, estem veien com s’abaixa la qualitat d’aquest serveis, o fins hi tot es restringeixen en aquells contractes més bàsics, cosa que suposa un atac a la neutralitat de al xarxa.

WhatsApp VoIP

Que la internet serà la forma en que tots acabarem consumint els programes audiovisuals,  ja no és cap sorpresa per ningú.

Hi ha tres maneres de consumir programes per internet:

En directe: Connectant-nos a l’emissora i escoltant l’streaming; és a dir, escoltant el mateix que escoltaríem per l’antena, però a través de la connexió d’internet.

A la carta: Connectant-me per escoltant el programa gravat, a l’hora que a mi hem sembli, un cop s’ha penjat al web de l’emissora.

Via podcast: Subscrivint-me a un fil RSS del programa que m’interessi que hem proporciona l’emissora, de forma que quan hi ha un nou episodi disponible, aquest s’hem descarrega al meu equip perquè el reprodueixi quan a mi hem vingui de gust.

Aquesta última opció – la del podcast –  és la mes interessant per una emissora, perquè hem permet fidelitzar la tant preuada audiència.

Si parléssim d’un mitjà imprès, seria la diferencia entre tenir el meu diari o revista al quiosc, esperant que el meu lector la vagi a comprar sense perdre’s cap número, o oferir-la en subscripció de forma que periòdicament els meus lectors la rebran sens falta.

És evident quin sistema prefereixen els editors de revistes i diaris.

Doncs amb la ràdio i la televisió, el podcasting ens permet de tenir una audiència fidel, que no es perdrà cap dels nostres espais.

Malauradament, tot i que la paraula podcast comença a sonar entre els professionals de la radio, molts programes, si be tenen els seus continguts consultables a internet,  no es preocupen d’oferir un feed RSS per poder automatitzar el descobriment de nous programes per part de la seva audiència.

Podeu sentir presentadors dient “descarregueu-vos el podcast” quant la gràcia d’un podcast es que no has d’anar tu a descarregar-lo. Es descarrega tot sol i es queda acumulat en una biblioteca perquè l’escoltis quan i on vulguis.

Així doncs… compte! Que no ens enganyin! Que alguns diuen que tenen podcasts i només tenen ràdio a la carta.

Podcasting o no podcasting…

Després de lamentar-se pel que suposaria la pèrdua d’un del múltiplex de TDT, per a la normalització de la llengua i la cultura catalana, ara resulta que amb la nova remodelació de la web, TV3 ha decidit deixar de donar el servei de podcasts.

L’any 2009 TV3 va posar en marxa el seu servei de podcasts amb l’objectiu de, amb paraules textuals, “apropar cada vegada més els continguts als usuaris i adaptar-los als nous hàbits de consum (sota demanda, accessibles des de qualsevol dispositiu, etcètera).” però el nou portal de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ja no contempla aquesta possibilitat.

Amb la nova web, inaugurada al novembre, es pretenia oferir, segons un comunicat de la CCMA “una experiència renovada en el consum digital dels continguts de TV3” i “millorarà l’accés als vídeos” fent “més fàcil, còmoda i ràpida” l’experiència d’usuari. Però amb aquesta renovació s’ha fet un pas enrere, deixant d’oferir un format àmpliament adoptat a dia d’avui, per tots els consumidors de podcasting.

A diferència del streaming, en que ha de ser l’usuari qui vagi a consultar si hi ha nous continguts del seu interès, el sistema de podcasting permet assabentar-se automàticament de l’aparició de nous programes, de forma que son els continguts qui els que van a cercar l’atenció de l’usuari quan apareixen, i no al revés.

Un sistema de somni per als generadors de continguts, que els permet arribar de forma automàtica a la seva audiència.

No te cap sentit destinar tants esforços a augmentar el nombre de seguidors a les xarxes socials, perquè uns quants acabin consumint els nostres continguts, i per contra, tallar-ne l’accés als que ja hi estaven subscrits.

TV3 tanca els podcasts